Relats

Un altre que m’abandona, ara ja és rutina
Pensant en retirar-me i oblidar d’aquesta vida
Des de la retina, no sembla tant difícil
Però amb la litrona, tot sembla impossible
I ara recordava, tots aquells projectes
Des de P3K a les Rimes Clandestines
Aquell Piter Pan ho va petar entre els col·legues
I vaig prendre “Corciència” a ser el primer en la carrera
I ara que me’n adono, tot es igual que sempre
Que si estic malament vaig a plorar als meus pares
Admiro a molta gent, però no vull seguir les seves passes
Ja que tots ells han acabat per suïcidar-se
I ara que no tinc pressa, tot va massa ràpid
No m’oblidaré mai del col·lega fatal per l’speed
Ni dels que s’han mort, o els han matat
Rest in Peace al germà de la Nayara

I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes
Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant
Però tot el bé, que sempre es oblida’t
Em demostra quantes vides he salvat

Un altre que em vol conèixer, que li agraden els meus temes
Però no es sap cap lletra i tampoc les ha plorat
Que si és un gat persa, però no vesteix de Prada
I aquell tanga li queda de miracle!
I ara recordava, les primeres enveges
Traca va ser el Kamikaze català
Em donaven l’esquena els que jo havia fet pujar
Però mira’ls ara, l’únic que ha quedat
I ara que me’n adono, com passen els anys
Els primers free’s amb la Marina allà tancats
Escoltant rap cru, reggae, drum’n’bass
Ara no em treus del rock i del trap
I ara que no tinc pressa, recordo la festa
Estant a primera fila a tots els grups catalans
On s’ha quedat aquell somriure, aquella felicitat
Va marxar al veure que era efímer, que no era real

I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes
Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant
Però tot el bé, que sempre es oblida’t
Em demostra quantes vides he salvat

Ja no hi ha persones, només quedo jo
Demano perdó a tothom qui vaig fer patir una agressió
Em perdono a mi mateix per odiar-me en el mirall
Quan la meva imatge està molt més avall
I ara recordava, veure plorar me mare
A l’entrada de casa i jo sense reaccionar
Com canvien les coses i lo poc que es diferencien
Jo segueixo sent el culpable de tot el que ha passat
I ara que me’n adono, torturar-me no és la solució
Es arreglar les coses i fer volar el dolor com un cicló!
Sóc un egocèntric o sóc massa responsable?
Tot el que passa em trauma com per art de màgia
I ara que no tinc pressa, penso amb tu
L’amor de la meva vida, o el meu vudú
Sé que no és segur i probablement impossible
Però t’estimo tant fort com una canya de bambú
Vida!

I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes
Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant
Però tot el bé, que sempre es oblida’t
Em demostra quantes vides he salvat