¿Quién se atreve a hablar de periferias?
Un fluir distinto en cada arteria
Un soy de dentro pero fuera
Un pertenezco sin madera
Un no me ves y sobrevivo
Es remar

¿Quién se atreve a hablar de un extrarradio?
Un atrevimiento legendario
Una ecuación con mal product

Et vaig amargar la veritat
Fingint que jo em podia menjar el món
I ara que ja as descobert
Que em trenco en 100 bocins quan bufa el vent

Demano una tregua si us plau
Saber-te lluny de mi em fa massa mal

Fes-me sentir diferent
Ajuda'm a fingir que puc guanyar

Boira als ulls
Quan et miro i les estrelles es fan pols
Que contaminen els petons d'arrel

Que han pansit totes les tardes que jugàvem
A caçar ocells grocs al vol i dol
Cada múscul que es contrau si m'imagino
Que ja mai serà el mateix remei

Que ens traurà de tantes

Si el teu somriure fos de fang
Guardaria els moments que em vas estimar
Si el teu somriure fos de guix
Emmarcaria els minuts que et vaig fer feliç

Fa temps que esculpeixo els records
Esmolant cada aresta que et va fer mal
Descosint totes les meves pors
Emmudint aque

Somrius dissimulant
Tot el dolor que portes dins
Somrius per no plorar
Totes les hores que has perdut
Pensant que no ets ningú

I rius magnificant
Cada moment per oblidar
Que rius si algú et fa mal
I et fas petita
I ja no et veus capaç
De créixer altra ve

Em despullo davant teu
Em despullo transparent
Em traspasses amb la mà
I segueixo transparent

I et faig senyals de fum
Però tu no em sents
I et parlo amb holandès
Però tu no em veus

I els dies van passant
Torna el bon temps
Però tu t'has estancat
E

He de mirar fixament
Un punt centrat en l′espai
I no perdre l'equilibri
Que encara mai he trobat

I no tancar mai els ulls
Somniar és un viatge arriscat
Tinc tant vèrtig que no tornis
Que adoraré el punt central

Per no pensar en tu compto els dies que passen
I sumo les hores i resto els minuts
Que em falten per saber
Que el temps no és important si penso en tu

Per no pensar en tu estudio altres llengües
Que ens van apropant quan m'ensenyen les paraules
Que t'he dit cada cop

Vull deixar de somiar
Amb la teva olor
Amb la teva pell
Amb els teus petons

Vull oblidar records
Obrint les finestres
I deixar de buscar-te
En tots els racons

Vull deixar de patir
I caminar amb por
Entre les ombres
D'aquest fosc humor

Vull to

Valenta, lluitadora
Fa anys que lluito contra el vent
Les pors les duc a sobre
En mil butxaques diferents
Les porto ben guardades
Perquè no marxin volant
Sóc la princesa del pèsol
Vestida de Superman!

I tu que sembles lluna
De somriure infinit
Que semble

Et mous
La música t′abraça mentre et mous
La pell mai no et limita si és sincer en cada segon
El moviment que el cos proposa quan et mous

Les mans ploren i riuen mentre et mous
I els ulls se't debiliten i il·luminen més que un far
Salves les ànimes que s′han perdut pel

Tinc els ulls cansats de no mirar-te
Busquen inventar la teva imatge

Calma
Si el que em dones és calma
Però no hi ets
I crido espantant el deliri
Que està aquí
Des de que m’has robat
Ta calma

Tinc raons de pes a les butxaques
Fan que anar endavant em c

Demà i la primavera
Demà tres oceans
Demà mar i muntanya
Demà l'hivern sencén

Vindré i farà pujada
Vindré i ja no hi seràs
Seré un grapat de lletres
Que no saps pronunciar

Vindré amb l′abecedari
Passaràs de llarg
Seré un ramat de cabres
Pujant pel

Ja no tinc omòplats
Ni costelles, ni melic
Ja no tinc cap òrgan
Que sostingui aquest neguit

I el cor i jo ara estem sols
Un a un
Cara a cara

I el cor i jo ara estem sols
Ni tòrax ni pulmons

Ja no tinc abdomen
Ni carn sota la pell
L’estómac no té

Puc anar corrent fins a Berlín
I fer que hi pugui sortir el sol
En plena nit d'hivern quan neva

Puc anar amb coet fins a l'espai
I demostrar a la humanitat
Que està tot ple de frases fetes

Puc volar per sobre la ciutat
Com un ocell en llibertat
I fer del món u

Tinc una casa que no està feta de maons
Ni de sorra ni ciment, ni de fusta ni de vidre
Tinc una casa que no està feta de maons
Ni de sorra ni ciment, ni de fusta ni de vidre

És a prop del riu i tremola quan hi passa el vent
Si t'hi acostes i la toques és més viva

Vés

Caus i et doblegues l’espatlla
Mentre jo miro els ocells
Caus dissimules al caure
Però se t’ha esquerdat la pell
I al caminar ara arrossegues
Tantes paraules com dolor
Però aquells ocells que ahir vaig veure
Amb la tempesta avui no hi són

Caus i les galtes et sa

Ens han enganyat
Res no era veritat

Línia recta i endavant
Mans de pedra, punys i sang
Un abisme va creixent
Quan miro als ossos i no a la pell
Cada passa un nou assalt
Però res m’allunya del final
Si m’esquerdo tinc ciment
I m’oblido de la gent

Ens ha

I així passa el temps i ens anem allunyant
Del vidre a les mans, de veure’ns la sang
I així passa el temps i ara estan més lluny
Preguntes de mut, respostes de fum

I així un dia més, jugant amb l’oblit
Que torna al seu cau quan entra la nit
I així un dia més, teixint un

Fa un punt de fred, un fred lleuger
D'aquells que cala fons sense dir res

T'estic mirant però només veig
Un mur de gel gruixut i transparent

Em fan mal les mans d'intentar-lo acariciar
I cada cop el fred m'esquerda més els dits

I et tinc al davant però ens separa un