Hem arribat al final d'aquest viatge
Absent, però capaç
M'assec en la runa
Que deixen les mirades

M'aproparé als cossos nus
Marcats per la metralla
Del silenci que acompanya
L'agonia innecessària

Ja no queden al cel
Més llunes d'abril
Esperarem el temp

He trobat la cançó
A la boca del meu poble
Aquell que comença a xàtiva
I m´ha dut la veu de filio

He passat per vilafranca
On he crescut amb els companys
I he tornat a la meva vall
A les arrels, amb els records

L´aigua fosca d´aquest riu
M´ha ensenyat a re

Recordes ara fa tres anys?
Com ha passat el temps
La vida és un sobre tancat
T'envio una postal
Faig sobretaula amb els records
I els més vells porten el pa
Que són molles
Amb el dit acosto les parts

A dins meu hi ha un moment
Que diu nostàlgia en lloc d'ahi

S'han creuat les vides en el lloc dels perdedors
Avui em sento més que mai a l'últim punt de l'estació
Brindaré amb copes buides per no perdre la raó
Avisa'm quan guanyi l'amor, espero ser habitant del món

La vida que m'atrapa, damunt d'un tauler d'escacs
Tan sols un moment

Com una carícia
El clavell a la solapa
I els colors en el somriure
La sempre nostra lluna plena
L´abraçada tendra I llarga
Disparant ganes de viure (bis)

La teva presència
Ànima alliberadora
El batec de l´existència
Clara I lleugera, en terra ferma
Apunt

Com puc explicar-te
Que el temps empeny els anys
I que el rellotge repeteix les hores
Com ho fa la història amb les batalles

Deien, dels nostres dies
Que amb democràcia parlava el poble
Però jo he vist tanta misèria
Que he deixat de mirar els mapes

Hem sortit

Tancades a dins de les gàbies
Expulsats molt lluny d´aquí
Decidint deixar la llum
Amagats dins la nit

Cercant la llibertat per tots els pobles
Sabotejant el poder dels rics
Regalant el més gran tresor
L´amor de mares a fills

S´escolten al vent
Les cançons

Jo sóc fill de família molt humil
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: Vermella
D'ençà, per aquesta samarreta
No he pogut caminar ja per la dreta
He hagut d'anar contra-corrent
Perquè jo no sé què passa
Que tothom que el ve de cara
Porta el ca

Desallotjant la terra per ordre d´evacuació
Codi 777 en el llibre d´instruccions
Les naus enfilen cap a mart una nova invasió
El planeta roig amenaçat de destrucció

Una nit no és res si no ets amb mi

I mentrestant la gent va pujant a l´últim vagó
Algú s´ocupa dels pob

Que la memòria no m'esborri el millor hivern
I el fred d'esperar-te
Aquelles nit de dimecres a diumenge
Quan sorties del teatre

Com ens estimàvem
I ens estimem encara
I aquest ofici tan salvatge

Les hores al cotxe
Metros que no avancen
Arribar al poble I r

Arribaràs cansada a casa
Després de treballar
Obriràs lenta la porta
I et pesarà el dia a les mans

Veuré com entres a la sala
M’aixecaré I m’abraçaràs
Caurem rient sense parlar-nos
Al millor lloc d’aquell sofà

A fora la fosca ens banyarà
I en una espurna d

Diuen que està mal vist aixecar el puny I cantar trencant-se
El pit
Maleïda amnèsia, maleït sigui el llenguatge pervertit
Ja no recorden l'home nou d'abans que comencés el seu món
Que la coherència és un arbre que es planta I mai no mor

Diuen que fem nosa, que quan creixem

Va arribar l´estiu
Amb el cafè d´aquell matí
Escoltant serrano I jara
Davant del quadre
Que vas pintar a jenín

València es desbordava
De tendresa aquella nit
Començava a sortir el sol
Amb el tramvia
De camí cap a aberdeen

Després de parar a niça
On

Arrenca l'any I arriba abril
Hi ha un país que és país nostre
I és país com les arrels

I dient sud diem país
Que és dir arrels, dir que vivim
Perquè volem, perquè existim

Quilòmetres fan delta avall
Els ponts de l'ebre
I tot el que els nostres governs volen ca

Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull
Veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull
Són muntanyes de sucre el que hem queda en el record
Espero que siguis feliç, que et vagi bé, que ho tinguis tot

Baixant per santa clara he trobat a faltar els teus ulls

El bosc de les fades queda lluny de la ciutat
Nimfes, follets I nans se la miren, ai, pobres humans!
Zona arreserada del terrible infecte urbà
L´última fada encara juga sota el bosc de l´arç

Ha mort un indigent, els blaus l´han apallissat
L´alcalde, amb la mà dreta, com sem

Assegut a la plaça del sortidor
Aquí t'espero, com si fos el primer bar
La boheme, on comença el carrer blai
Que és la petita rambla del poble sec

Parla'm de la pluja que ha plogut
D'imatges molles als miralls damunt l'asfalt
Potser és per això que el teatre està tan bu

Què li passa a la princesa
Que no creu en el seu rei?
Genocidi ideològic
De terra cap al castell
I què li passa a aquest poble
Que no pensa igual que ell?
La terra per qui la treballa
Sonen les veus I crida la gent

Ha començat una altra via
A les contrades d

Obres els ulls I veus que no estaves somiant
Poses els peus a terra I comences a caminar
T´esperen a la porta vestits igual que fa vint anys
El mateix verd de sempre, quasi els olores la sang

En el temps que dura una paraula
Han segrestat la teva innocència

El teu som

Tancades a dins de les gàbies
Expulsats molt lluny d´aquí
Decidint deixar la llum
Amagats dins la nit

Cercant la llibertat per tots els pobles
Sabotejant el poder dels rics
Regalant el més gran tresor
L´amor de mares a fills

S´escolten al vent
Les cançons